Del sofà no surt bon periodisme

Març 15, 2012


Joves emprenedors que han lluitat per la seva passió, el periodisme. Ex alumnes de la casa que han decidit que no val la pena quedar-se assegut esperant la seva oportunitat. Un d’ells, Medir Plandolit, ja tenia una cadira quan va decidir que no volia ser com els seus companys més grans. La Gemma Parellada, en canvi, sabia des d’un bon principi que el seu futur era a l’Àfrica. Álvaro Corcuera va pujar a un vaixell i gràcies a la seva perseverança va arribar a la portada d’El País.


Tots ells van decidir deixar-se de tonteries, “el treball no el trobaràs al costat de casa” diu en Medir. La cosa està magra, les retallades es donen a totes les escales, i com bé explica l’Álvaro: “han reduït el sou a tota la plantilla i encara no hi ha hagut pèrdues econòmiques”. Aquest trio de periodistes ens han deixat les coses clares: per ser un bon periodista has d’estimar la teva professió. Ja ho diu la Gemma “a vegades t’has de sacrificar i fer un treball que no hauries fet per poder-te permetre el luxe de fer el que a tu t’agrada”. Així es com funciona ara mateix el món del periodisme.


“Passió, dedicació, imaginació”. Aquestes són les paraules amb què Sandra Balsells descrivia els joves reporters de la taula. Així és, ells han decidit que la seva professió va per davant de la comoditat d’una taula i una cadira. Ells han decidit lluitar pel bon periodisme, el periodisme de peu i escena. A l’escoltar-los parlar amb tant de coratge del que queda per fer per descobrir i per apropar la gent, el cor et demana que ja va essent hora que facis el mateix: lluitar per la defensa de la nostre professió i saber que no tot té un preu. És possible que el low cost sigui el futur, però “un bon periodisme costa diners” com diu en Medir. Cap a quina balança ens desplaçarem? Això és cosa nostra.


El futur del periodisme és cada vegada més incert. És possible, com defensa la Gemma Parellada, que el Twitter sigui una bona arma d’expansió de la informació, però no és periodisme. Álvaro Corcuera també defensa aquesta posició: “Des del meu punt de vista, crec que si volem bona informació ha de ser a canvi d’un preu”. Aquesta postura ha estat molt defensada pels conferenciants, que han demanat que recapacitem i rumiem si realment és una bona opció per a la nostra societat rebaixar els costos dels mitjans de comunicació. Nosaltres, els joves, creiem que aquestes noves plataformes ens estan obrint els ulls, ja que ara sabem coses de l’altra punta del món instantàneament. Però aquesta conferència també ens ha tret de la cova de Plató i ens ha portat conflictes silenciats dels quals ni Internet és capaç de donar veu. Així doncs, arriscarem un periodisme de qualitat per uns euros al dia?

 

Autor: Telva Somoza

Medir Plandolit, Gemma Perallada i Álvaro corcuera
Medir Plandolit, Gemma Perallada i Álvaro corcuera

Càstigs desmesurats

Evitar la presó innecessària i buscar alternatives penitenciàries

Març 15, 2012

 

El professor Richard Wakefield ha estat l’encarregat de presentar a dos dels màxims exponents del projecte que avui ens concentrava. D’una banda l’impulsor Miquel Pongiluppi i de l’altra Philip Furst, de Zenit Media, encarregat de l’espot i de tota la campanya.

 

El senyor Pongiluppi ha començat explicant les dificultats que es van trobar a l’hora de crear l’anomenada Taula de Participació Social (TPS) a nivell administratiu. Ha deixat molt clar que no es tracta d’una ONG, definint la iniciativa com “un punt de diàleg entre el Departament de Justícia i els serveis penitenciaris” amb l’objectiu de reestructurar el marc jurídic pel que fa a l’actuació penitenciària. El problema és clar: A Catalunya hi ha 20.720 persones complint condemnes entre reixes, de les quals la majoria hi són per delictes menors. Les dades respecte Europa són sorprenents, aquí la mitjana de delictes per ciutadà és força inferior a la mitjana europea mentre que les xifres s’inverteixen quan parlem del nombre de presos. Això és producte de l’enduriment del codi penal que arrastrem des de fa anys.

 

El que es pretén des del TPS és ampliar el règim de llibertat condicional així com el tercer grau, això ajudaria a la rehabilitació i a la conseqüent reinserció en societat i està demostrat que redueix notablement una possible reincidència. És important tenir en compte el grau d’hostilitat que es troba un ex-presidiari quan torna a la vida normal.


Es tracta doncs d’una campanya Low Cost, tant pel preu en sí com per l’objectiu. “Una política de rehabilitació significa més seguretat ciutadana a menys cost”. L’estalvi de renovar el sistema seria tant econòmic, 13000000€ anuals de mantenir els 12 centres penitenciaris catalans; com socials, menys reincidència. Tots hi sortiríem guanyant.

 

Philip Furst assegura que un dels èxits d’aquesta campanya, subvencionada per 94 entitats socials, fou el de treure el logotip de la Generalitat, “per un tema d’imatge de cara el públic”. El seu grup intenta exercir una certa pressió sobre els mitjans per així donar força a iniciatives com aquesta. En clau de publicitat, ha explicat que “en aquest cas el nostre target són tant els legisladors, com els polítics, com els jutges i evidentment els ciutadans”.

 

Autor: Aleix Carreter Sisquella



 

Escribir comentario

Comentarios: 2
  • #1

    Mateu (jueves, 15 marzo 2012 21:39)

    està fatal. això i la web en general. sou molt dolents

  • #2

    3punt12 (jueves, 15 marzo 2012 21:53)

    Les crítiques les acceptem, les constructives.
    Aquesta només reflexa poca categoria i una rivalitat molt lletga;)