Internet vs. paper / Periodisme vs. societat

Març 14, 2012  


Després d’una breu presentació per part del professor Burguet introduint els tres convidats a l’acte, la Cristina Fallarás, el Víctor García i la Yolanda Muelas, va començar l’acte, titulat “El futur del periodisme: edicions on line versus paper”.


La Cristina va iniciar el seu discurs animant els joves a que modernitzin el periodisme aportant noves idees, i explicant que en un any treballant en una empresa es pot aprendre molt més que en quatre anys estudiant una carrera. Adduïa que les edicions en paper tenen molts avantatges, però també són més cares. El fet d’haver d’imprimir una feina en paper, ja implica que aquesta hagi de ser perfecta, sense errors. En canvi, en la premsa on line, els periodistes sempre es confien i les feines són més superficials i poc treballades, tot i que arriben més ràpidament al públic. Per això, la Cristina es va descriure com una gran admiradora del Twitter, perquè en poques paraules i des de qualsevol lloc del món, es pot informar tothom sobre algun fet, sense haver estudiat la carrera de periodisme necessàriament.


A continuació, va ser el Víctor García qui va agafar el torn de paraula, i va parlar de la seva pròpia experiència en el món de la comunicació a Sud-Amèrica. Un dels fets que més el va impactar a l’arribar a Espanya, és el fet que les revistes i diaris gratuïts tinguessin tanta qualitat. En aquest moment, la Yolanda Muelas el va interrompre per comentar que “el creixement d’Internet està acabant amb la premsa gratuïta, que cada vegada es trasllada més a la red”.


També va mostrar-se pessimista amb el que fa als diaris en paper, que poc a poc perden terreny a Internet pel fet de ser més cars. Opinava que l’aparició de les xarxes socials influiria molt en la feina dels periodistes, atès que cada vegada més, la informació dels professionals pot ser contrastada per la dels ciutadans del carrer.


A l’hora de donar consells als estudiants de la facultat, la Cristina Fallarás els va incitar a ser curiosos, incombustibles i els va recomanar que mai s’acomodin en una feina, ja que en temps de crisi, cap feina és segura. Va afegir que inclús pot ser beneficiós canviar de feina, ja que cada una ens aportarà nous conceptes i idees que a l’anterior no hauríem pogut trobar. Així, per exemple, creia que quan portes uns anys treballant per una columna política i ja sents que no pots aprendre res de nou, el més útil és canviar-se a un nou camp del periodisme informatiu.


Al cap d’una estona, parlant sobre la feina remunerada, la Cristina va dir que treballar gratis es genial, però si acceptes una feina cobrant un sou miserable, aleshores ets tonto”. Amb aquesta feina es referia al que ja havia dit al principi: hi ha moltes coses que les fem per plaer o per aprendre, i per aquestes no mereixeríem ningun sou. En el moment en que cobrem per un treball, ja ho fem per deure, i per tant, mereixem un sou digne. En aquest moment, la Yolanda va explicar que ella, durant la seva etapa fent pràctiques per una revista gratuïta, va passar moltes nits sense dormir i treballant moltíssim sense cobrar ni un euro. En canvi, opina que a la seva actual empresa, té molts estudiants de pràctiques que en comptes de no cobrar, el que haurien de fer és pagar, perquè en alguns moments fan més nosa que servei.


A continuació, van xerrar sobre els finançaments de les revistes i negocis que ells mateixos havien tingut i a l’acabar, van obrir un torn de paraules, a on el públic podia fer preguntes. Una noia del públic va preguntar que com podien haver viscut una vida normal treballant sense cobrar, i la Yolanda, una mica molesta per la pregunta, li va respondre, una mica bruscament, que treballant a una pizzeria i sacrificant moltes hores.


Després d’unes quantes preguntes més, l’acte es va donar per acabat, i el públic va acomiadar els tres periodistes amb un fort aplaudiment.

 

Autor: Miquel Cerdà

Fotógraf: Maria Morató

 

Escribir comentario

Comentarios: 0